Cia Baal s’enfronta al sexe amb IA

Si per alguna cosa es caracteritza la Cia Baal d’ençà la seva creació en el 2013 és per fer muntatges sobre temes de rabiosa actualitat i Genoide no se n’escapa. Si creues la inteligència artificial, les sèries que generen més controvèrsia, la pepa sexual dissenyada al teu caprici, tot sota un prisma feminista, ens topam amb una obra, si més no, inquietant.

Per altra banda, Genoide té bastant de narratiu. Parteix del tècnic empleat, que en la solitud del running amb cascs, decideix accedir a la botiga en línia per dissenyar-se l’ideal de dona per tenir un clau. Desenes d’opcions de mugrons, malucs més o menys pushed up o els ja no misteriosos llavis de vagina. Tot adaptat al desig del comprador per construir un artefacte per aliviar un atac de fortor que pot costar la no menyspreable xifra de 18.000 euros, segons confessaren els creadors al col·loqui post-funció.

També és en aquest procés narratiu que a estones es perd força. Una representació de dansa no és una novel·la negra, en la qual l’acció avança a ritme trepidant. Ja ho sabem. Emperò és en aquesta repetició o símils dels moviments en que encalla. No per gaire estona, per això.

MiraMiró uneix moviment i pintura per a un públic familiar

Espectacle ideal per a infants de preescolar i infantil, MiraMiró, contradient la sentència de la progressiva manca d’atenció que pateixen les generacions successives, sostingué un públic en el temps que s’estimava més no pipellejar, atret pel que esdevenia damunt l’escenari. Bona part de la culpa, la té la guardonada Adri Bonsai que, amb l’animació de vídeo, feia que els intèrprets es convertissin en mags. ”Màgia”, deien els menuts. En contraposició, la imatge del fons no resultava sempre mironiana.

A la direcció artística a càrrec de la ben consolidada Catalina Carrasco, li hem d’admetre l’encert de la idea que ha aconseguit portar a distí: apropar el pintor Joan Miró, tan vinculat a Mallorca, al públic familiar i, sobretot, fer-ho a través de les arts del moviment, sempre en desigualtat respecte a altres arts escèniques.

Quant als ballarins, Astrid Schwegler porta el posat més de tècnica clàssica; Gaspar Morey té els recursos més expressionistes i Catalina Carrasco performa una dansa conseqüència directe del seu físic espigat i de llargues extremitats.

La canalla va tenir els seus minuts de glòria protagonitzant la darrera escena. Això sí “al compàs de la música” -feta expressament per Kiko Barrenengoa- clamava Carrasco. Primera lliçó de tot estudiant de dansa.

MiraMiró, producció del Teatre Principal de Palma, fa gairebé any i mig que roda per escenaris de diverses ciutats espanyoles i europees. No de bades, ha seduït la xarxa de teatres de la Part Forana que li ha atorgat el premi especial al millor espectacle 2018 de l’Associació de Teatres i Auditoris de les Balears.

Direcció artística: Catalina Carrasco. Direcció tècnica: Gaspar Morey. Il·luminació: Manu Martínez. Interpretació: Catalina Carrasco, Gaspar Morey i Astrid Schwegler. Assistent de dramatúrgia: Pau Bachero. Banda sonora original: Kiko Barrenengoa. Vestuari: MulberrySpiral. Animació de vídeo: Adri Bonsai. Disseny i assistència titella: Leo Alburquerque. Assistència veu: Aina Compte.

La tardor, l’excusa perfecta per anar a veure dansa al Teatre Principal

Ara que els dies s’escurcen, s’imposen les activitats a recintes tancats. Anar a veure dansa al Teatre Principal pot ser una bona opció tant per al aficionat, com per a aquell que cerca noves estètiques dins les arts de l’escena perquè la programació del Teatre Principal ens ho posa fàcil aquest trimestre..

La elecció de les tres obres de dansa que, aquesta tardor, es representen al Teatre Principal – Caída del Cielo de Rocío Molina, MiraMiró de Cia Baal i Brincabros-Vibra de Brodas Bros- es podria classificar d’eclèctica, però aquesta qualificació sovint té connotacions negatives. Diríem millor que a l’oferta, hi podem trobar la decisió de du al teatre públic de bandera obres recents -elaborades en el 2016- que han obtingut el beneplàcit del públic i la crítica. També hi ha una volença o una simple coincidència cap als Premios Max -n’han obtingut o n’han estat finalistes-.

En primer lloc, el 21 d’octubre, ens visita la solista Rocío Molina. Des de que actuà a l’Auditòrium de sa Màniga, cap allà 2010, Molina ha rebut el Premio Nacional de Danza i ha aconseguit tant tenir París als seus peus, com ser aclamada per la crítica. A les seves coreografies avanguardistes podrem apreciar una nova forma de ballar el flamenc fugint de la constant verticalitat que imposa el zapateado, per jugar amb les caigudes i el, límits del cos com ella mateixa ha explicat. Tot això suposa un desafiament a l‘establishment del flamenc. En aquesta cita em propós observar el disseny d’il·luminació a càrrec de Carlos Marquerie que va obtenir Premio Max 2017. És un envoltori que sovint ens passa desaperçabut, emperò, esencial a l’hora de crear l’espai dramàtic.

Si Carolyn Carlson ballà Rothko, naturalment Cati Carrasco, junt amb la seva companyia, pot ballar Miró. Un espectacle familiar per als 25 i 26 de novembre Es tracta d’una producció del Teatre Principal, en la qual la pressumpta i no sentenciada ingenuïtat, emparada pels brillants colors, del pintor català i mallorquí d’adopció facilita aproximar aquest mestre de les arts plàstiques, fins i tot, als nadons.

Per acabar, hem de reconèixer que hi ha vida més enllà de Mayumaná i d’això la companyia en dansa urbana degana de Barcelona -va nèixer el 2006-, Brodas Bros, en sap bastant. Actuen, el 10 de desembre, amb el grup percussionista Brincadeira. Hi ha varietat instrumental, no únicament percussió, i les escenes de hip hop rítmic se succeixen amb altres de poètiques.

I Mentre arriba el dissabte, no us perdeu, aquest dimecres, els 50 anys a escena de Maria del Mar Bonet juntament amb reputats músics del son cubà.