Mentre repàs les cartelleres teatrals illenques, evidencií un panorama desolador pel que fa a la dansa. A falta que alguns teatres mostrin la programació a mitjà termini, en el Teatre Principal de Palma haurem d’esperar a maig per veure alguna cosa. Elena Lalucat ens presentarà Unexploded Bomb, una mena de videojoc escènic. Sona atractiu o, si més no, modern. Així mateix, aterrarà al temple escènic del Consell Roser López Espinosa amb Trama, que comptarà amb cinc ballarins en escena, una peça ja d’un format mitjà. Aquest darrer és l’aportació del TP al festival Palma en Dansa o Palma/Dansa o allò que li vulguin dir. En qualsevol cas, sí que provoca una deducció, si la pandèmia no ho impedeix, al voltant del 29 d’abril, Dia Internacional de la Dansa, hi haurà tota una sèrie d’espectacles de companyies locals i nacionals organitzada pel departament que dirigeix Antoni Noguera.
Mentrestant, manllev la dita, qui no es consola és perquè no vol, i sí, podrem gaudir d’altres gèneres inclosos dins les arts del moviment, com ara, el circ. Seguim al Teatre Principal. Veurem dues companyies mallorquines -ja hi ha tradició-, el veterà Circ Bover, que estrena Àvol aquest cap de setmana, i la divertida Cia Des-equilibrats que també estrena Aürt. Per a finals d’abril, ens espera Producció Nacional de Circ amb un muntatge amb set intèrprets. Sempre insisteix amb el nombre d’artistes perquè consider que una part important dels espectacles en aquests camps és la interacció.
Després d’aquesta introducció de futuribles en una era caracteritzada per la incertesa, parlaré del passat immediat. Quant a dansa, m’he de remuntar dos mesos i mig sense permetre’m moure del Principal, quan ens visità Dantzaz konpainia. Una companyia de Rentería, a l’àrea metropolitana de Donostia, que deixà un agradable aroma.
No hem de pensar Dantzaz com una companyia estable, en la qual els seus membres cerquen una sincronia perfecta i vol destacar uns protagonistes o principals, no. Dantzaz és un trampolí per les ballarines i ballarins que llavors, per regla general, aconsegueixen superar audicions a formacions assentades. No cal dir que, a l’estranger. En aquest sentit té semblances amb la catalana IT Dansa, malgrat que la pedrera d’aquesta darrera son els graduats de l’Institut del Teatre. Dantzaz fa residències de coreògrafs locals i internacionals emergents, s’hi mira, la tradició cultural basca -la música de la primera peça és de l’afamat Juan Crisóstomo de Arriaga. I és amb l’obertura de l’òpera Los esclavos felices del músic bilbaí que el coreògraf basc-francès Martin Harriague fa la composició. Aquesta música rotundament clàssica dona pas a uns moviments contemporanis en la línia que tenen moltes companyies estables europees. Sense pretendre ser narratiu, no deixa d’enviar un missatge, som feliços en el frenesí?
A la segona peça, l’eslovena Vita Osojnik crea una obra on la música de Maja Osojnik és cabdal; et porta des del desassossec a la contemplació de l’estètica de la dansa urbana.
Respecte a l’última, Wall, també de Martin Harriague, afortunadament, prest tendrà un deix caduc, perquè Donald Trump és a punt de fotre al camp. Com es pot endevinar, la idea del mur entre Mèxic i els EUA és el punt de sortida i argument de la peça. No obstant això, Harriague veu de les fonts de l’estada al Kibbutz Contemporary Dance Company, a Israel. Indret absolutament adient per concebre Wall. Probablement, hi haurà d’introduir i jo modificaria l’excés de mímica. Ridiculitzar el personatge resulta massa fàcil.
ambosta 