Publicat en Arts Escèniques, Ballet, Dansa Contemporània, Neoclàssic

La Danse Menorca Gala situa el Teatre Principal de Maó entre els escenaris del món

És l’estiu una època adient per fer gales de dansa. Els ballarins fan una parada dels entrenaments i assaigs amb les seves companyies i aprofiten l’ocasió per actuar pel seu compte arreu d’escenaris. Així es presenta Danse Menorca Gala, que tendrà lloc aquest dijous dia 2 d’agost al Teatre Principal de Maó.

A falta del programa de la vetllada, sí tenim el repartiment, que ens deixa intuir una fresca mescla de ballet en un estat més pur, com ho proclama l’ús de les puntes, encara que llavors es derivi cap al neoclàssic, fins i tot incloent-hi trets contemporanis. És el cas dels dansaires procedents del Het Nationale Ballet d’Holanda, del Ballet de Flanders, de la Compañía Nacional de Danza, del Ballet Nacional de Portugal o del New York City Ballet. I per altra banda, la barreja de marcat caràcter contemporani, provinent del Body Traffic de Los Angeles. Així mateix, la dansa espanyola n’hi participa amb dos ballarins de la Ballet Nacional de España.

Una altra peculiaritat de la Danse Menorca Gala és que sap convergir l’escola europea amb la nord-americana, que es fa patent sobretot amb la direcció a càrrec del primer ballarí del New York City Ballet, Joaquín de Luz. Tota una proesa haver aconseguit aquest escalafó. A més és Premi Nacional de Dansa 2016 en interpretació. Com gairebé tots els de la seva generació es formà i debutà amb Víctor Ullate.

Emperò, per ventura, el més important de tot, és que la Danse Menorca Gala sap convergir el talent que ha patit la lamentada diàspora de ballarins espanyols per tot el món per manca d’oportunitats en territori nacional. Si més no, sempre he pensat que treballar en una disciplina en la qual les habilitats orals i escrites no son primordials, és una oportunitat de veure mon.

I si encara us quedau amb ganes de dansa, aprofitau el 23 d’agost per assaborir la bailaora María Pagés.

Anuncis
Publicat en Ballet, Dansa Contemporània

Vorònia, la particular baixada als inferns de La Veronal

En la meva trajectòria de públic/observadora de ballet, ja havia presenciat obres amb orquestra en directe, a Palma i a altres ciutats, tanmateix, amb Vorònia és la primera vegada que s’hi ha afegit un cor. L’experiència ha estat colpidora, per ventura per la meva debilitat per la música polifonia i també per l’escenificació dels solos musicals, tant vocals com instrumentals. Hi ha que dir que la banda musical de Vorònia, amb peces de Wagner, Vivaldi, Verdi o Deplat hi ajuden. S’hi disposaven de les partitures idònies per a una passejada pels inferns.

Vorònia és una obra de gran de format, no únicament perquè pugen en escena el respectable nombre de vuit ballarins, a més dels cinc actors illencs, sinó per l’escenografia i especialment per la dramatúrgia.  Van des de un fons amb un simple teló, a l’aparició d’un quiròfan dins una gàbia de cristall o una bacanal plena d’encontres a l’avern.

A aquesta escenificació del mal no s’hi escapen les religions –com ja va anunciar el director de la companyia, Marcos Morau- y particularment la catòlica com proclama el vestuari.

Un altre punt que hi suma és la categoria dels ballarins. Extraordinaris quan executen la tècnica made in La veronal, el codi Kova

La Veronal té molts trets particulars, un d’ells és que, vagi on vagi, sempre hi integra artistes locals com és el cas de Adrián Sánchez, José Artero, Rafael Nadal Mir, Emili Gené y Serafín Quevedo.

El Teatre Principal ha fet un gran esforç incorporant, per primera vegada, orquestra i cor a Vorònia i ha encertat, emperò el públic no ha respost com toca. Tal volta aquest auditori públic hauria de plantejar-se una estratègia per captar en aquest gènere el turista resident com així ho ha aconseguit l’Auditòrium. Encara que cal dir que la debilitat d’aquest sector és el flamenc.

 

Vorònia, companyia: La Veronal; direcció: Marcos Morau; Intèrprets musicals: OSIB i Cor del Teatre Principal; direcció musical: José Trigueros;  dramatúrgia: Roberto Fratini i Pablo Gisbert; Intèrprets; Jon López, Ariadna Montfort; Núria Navarra, Shay Partush, Marina Rodríguez, Manuel Rodríguez, Diego Tortell i, Sau-Ching Wong; disseny de so: Marcelo Lastra; Espai: Teatre Principal de Palma; Data: 17 de juny de 2018.

Publicat en Arts Escèniques, Ballet, Dansa Contemporània

Per què hem d’anar a veure Vorònia de La Veronal?

Quan ja s’acosta el cap de setmana del 16 i 17 de juny, que serà la fi de la 32 Temporada d’Òpera i Ballet del Teatre Principal de Palma, ens topam amb un plat que, segons el meu parer, es una exquisidesa difícil de rebutjar; parlam de Vorònia o l’escenificació de l’infern a les coves homònimes de Polònia de la companyia La Veronal, amb seu a Barcelona.

Aquestes declaracions no son gratuïtes, vet aquí la meva argumentació:

1.- Perquè formarem part d’un públic excepcional i privilegiat: per primer pic l’harmònica banda sonora de l’obra es representarà en viu, la interpretarà en directe l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears  i el Cor del Teatre Principal.

2.- Perquè, m’atravesc a dir, que és la companyia privada nacional més en boga del panorama internacional. Com a botó de mostra ve de fer una col·laboració amb la National Dance Company Wales a la meca de la danza contemporània, el teatre londinenc Sadler’s Wells.

3.- Perquè cerca moure’ns les emocions sense perdre de vista el vessant narratiu. Una circumstància, aquesta darrera, molt esquiva en la dansa contemporània que es perd en el món conceptual. Animau-vos a sentir la por que podrien patir a l’avern.

4.- Perquè pugen a l’escenari un total d’11 ballarins/nes. A Mallorca, no sovinteja la visita d’elencs d’aquestes dimensions.

5.- Perquè la posada en escena promet ser espectacular amb especial èmfasi en la dramatúrgia -el director Marcos Morau n’és especialista- i sense desatendre l’escenografia, el disseny d’il·luminació i molt manco el de so.

6.- Perquè, i això en especial per als professionals i amateurs de la dansa, la companyia ha creat una tècnica pròpia que ha denominat Kova. Mantenen els típics passos de la contemporània, com ara passar el cap i el cos per davall del braç del company, tanmateix han estat capaços de donar-li la volta. Les mateixes ballarines expliquen com s’ha anat forjant aquesta forma de ballar.

 

7.- Perquè La Veronal és coneguda per l’estima a la interdisciplinarietat. Com ara la fotografia o la humanística.

8.- & last but not least, perquè sense Vorònia no existiria la 32 Temporada d’Òpera i Ballet.

Publicat en Arts Escèniques, Dansa Contemporània

El Palma Dansa es tanca amb talent jove balear: Cia Una i Una i Raquel Klein

El festival Palma Dansa 2018 es tancava el passat dijous amb actuacions balears. Per una banda, la companyia mallorquina Una i Una i, per l’altre, la darrera guanyadora del Certamen Art Jove, Raquel Klein.

Les dues components  d’Una i Una, Marina Fullana i Laura Lliteras, presentaven una obra gestada en residència en el Teatre Xesc Forteza. Parteixen d’una premissa encomiable i que, a la vegada, dóna nom a la seva peça, Galejar, el cant típic mallorquí per fer les feines del camp. Emperò, la banda sonora no es conformava amb aquesta modalitat, sinó que introduïa sons electrònics. La interpretació de les tonades agrícoles, les feia des de l’escenari Gypsy Nel·lo Peeters. Totes dues ballarines practiquen una dansa d’intensitat física i, en algunes ocasions, fins i tot de duresa que et fa témer pels cossos de les professionals.

A aquestes dues ballarines i coreògrafes,  els hi manca un punt de maduresa. Aconseguir que els seus moviments siguin veritablement diferenciadors i no únicament la suma de tota la seva trajectòria. Si donen amb uns moviments propis, no tendran parangó. Elles poden.

1'28RaquelKlein-min.jpg

La segona part de la vetllada, va anar a càrrec de l’eivissenca Raquel Klein, amb l’obra 1’28. Al principi, les postures estàtiques amb poques variacions recordaven més a una performance que a un ball. A més a més, si li sumam la música que a estones recordava la ràdio d’un temps quan recreaven sons a un locutori. Llavors, va aparèixer el moviment, sempre més proper a canvis de postures ioguístics que a desplaçament amb les extremitats per l’escenari.

És satisfactori veure que noves fornades de ballarines joves illencs es van incorporant en els circuïts nacionals. A la vegada que el seu esperit de supervivència o desenvolupament no les fa perdre de vista el centre neuràlgic en dansa que és Barcelona.

 

Galejar i 1’28, Cia Una i Una i Raquel Klein, Sala Petita del Teatre Principal, 10/5/2018.

Publicat en Arts Escèniques, Dansa Contemporània

Sol Picó torna a mesclar qualitat amb humor

La coreògrafa i intèrpret Sol Picó presentà la penúltima peça del festival palmesà Palma Dansa que, a la vegada, n’era el plat estrella, fent-lo coincidir en el Dia Internacional de la Dansa. Després de We women, la artista havia de girar la mirada cap a l’altre sexe, tot cercant quins trets pot tenir l’home del segle XXI. Malgrat tot, Picó es fixa més en la vis còmica que perdura en l’home d’avui en dia que en un missatge en positiu. Rialles del públic, no varen faltar.

Set homes ballarins, actors i, algun cantant mesclaven diverses arts sobre l’escenari. Picó els va fer anar sobre puntes, les sabatilles fetitxe de la intèrpret que les fa servir per a qualsevol gènere. Comença amb un ritme pausat sobre una escenografia d’índole masculina: cadira de barber, penis pendulant… Llavors, encara que a corro, fan un ball de tipus maori davant un partit de beisbol. Una exhibició del mascle guerrer. Hi ha també espai perquè la intèrpret se n’adoni que tanmateix trobar-se rodejada de gripaus, aquests no es convertiran en prínceps.

Encara que escasses, son gaudibles les ballades dels vuit en escena, especialment quan no ho fan tots sincronitzats. Va haver temps per plasmar-hi el mobbing quan no s’accepta la diferència. En aquest cas de raça.

Gairebé una dècada després que Sol Picó vingué amb el seu El llac de les mosques en aquest mateix festival, la creadora torna a demostrar que l’humor i l’excel·lència es poden retrobar en el món de la dansa.

 

Festival Palma Dansa.- Dancing with frogs, Cia Sol Picó, Teatre Municipal Xesc Forteza, 29 d’abril de 2018.

 

La darrera creació de Mal Pelo, plena de connotacions sobre Mallorca

El manacorí Pep Ramis portà al públic mallorquí el darrer fruit de la Cia Mal Pelo, The Mountain… Una producció del festival gironí Temporada Alta, el Mercat de les Flors i del parisenc Théâtre de la Ville, entre d’altres. Aquesta peça cerca ser un punt d’inflexió de la companyia, després de l’extens rodatge i ja plantats els directors en la mitjana edat.

Aquí hi ha bastant de text que, a la vegada serveix d’eix per al desenrotllament de l’espectacle. Una paraula farcida d’ironia que també fa reflexionar. Al títol The Mountain, the Truth & the Paradise jo li donaria una traducció: La Vida, la Religió/Periodisme & Mallorca. He de reconèixer amb recança que presenten un paradís perdut quan la banda sonora incorpora una melodia de finals dels cinquanta principis dels seixanta amb la tonada, dels temps daurats de l’inici del turisme, “me enamoré en Porto Cristo”.

A més a més, son diversos els elements escenogràfics que vesteixen la senzillesa que, en un principi, té un solo. Per una banda, el sòl enfarinolat, per ventura de guix, que alçava una polseguera rere el pas del ballarí. La minsa taula, la cadira i la làmpada des d’on l’intèrpret feia els seus dibuixos naïves que es reflectien al fons. Sempre acompanyats per la veu que els omplien de contingut. Igualment, hi ha la sarcàstica escena del capell, o el cant típic de la Nit de Nadal, la Sibil·la, amb una impostació moresca, tot enfilat en una corda.

Tots aquests elements enriqueixen la proposta, emperò, al mateix temps, és a costa d’una pèrdua substancial del temps de ball.

 

Festival Palma/Dansa.- The Mountain, the Truth & the Paradise, Cia Mal Pelo, Intèrpret: Pep Ramis, Teatre Principal, 14 d’abril de 2018.

Publicat en Arts Escèniques, Dansa Contemporània, Fires i Festivals

PalmaDansa 2018, l’aposta per la producció endògena

Encara que l’obertura ja es va donar el divendres abans de Pasqua, és aquest cap de setmana quan comencen els espectacles i les activitats de bon de veres de PalmaDansa 2018. He de dir que el programa m’ha decebut lleument perquè per a mi aquest festival és l’oportunitat de veure dansa contemporània d’altres indrets de l’Estat, o fins i tot produccions internacionals. Enguany, els artistes forans convidats son minoria i s’ha apostat per produccions mallorquines. Marta Morna, l’actual responsable d’arts escèniques de l’Ajuntament de Palma, ha defensat l’aposta amb uns arguments prou respetables. Com ara, veure 20 anys després Tales of the body d’Andrea Cruz, membre d’Au Ments, o l’obra del ballarí especialitzat en contact-improvisació, Simon Malone; malgrat que aquesta tècnica la podrà aplicar a mitges perquè es tracta d’un solo; o també la fotògrafa artística i performer Diana Coca.

L’obertura del PalmaDansa 2018, la fa un artista molt apreciat per aquests indrets, el manacorí Pep Ramis, mitja part de la companyia Mal Pelo, guardonada amb el Premi Nacional de Dansa 2009. Hi presenta la darrera creació, el solo The mountain, the truth & the paradise que cerca ser un nou punt d’inflexió en la carrera d’un artista arribats els cinquanta. Continua llegint “PalmaDansa 2018, l’aposta per la producció endògena”