La darrera creació de Mal Pelo, plena de connotacions sobre Mallorca

El manacorí Pep Ramis portà al públic mallorquí el darrer fruit de la Cia Mal Pelo, The Mountain… Una producció del festival gironí Temporada Alta, el Mercat de les Flors i del parisenc Théâtre de la Ville, entre d’altres. Aquesta peça cerca ser un punt d’inflexió de la companyia, després de l’extens rodatge i ja plantats els directors en la mitjana edat.

Aquí hi ha bastant de text que, a la vegada serveix d’eix per al desenrotllament de l’espectacle. Una paraula farcida d’ironia que també fa reflexionar. Al títol The Mountain, the Truth & the Paradise jo li donaria una traducció: La Vida, la Religió/Periodisme & Mallorca. He de reconèixer amb recança que presenten un paradís perdut quan la banda sonora incorpora una melodia de finals dels cinquanta principis dels seixanta amb la tonada, dels temps daurats de l’inici del turisme, “me enamoré en Porto Cristo”.

A més a més, son diversos els elements escenogràfics que vesteixen la senzillesa que, en un principi, té un solo. Per una banda, el sòl enfarinolat, per ventura de guix, que alçava una polseguera rere el pas del ballarí. La minsa taula, la cadira i la làmpada des d’on l’intèrpret feia els seus dibuixos naïves que es reflectien al fons. Sempre acompanyats per la veu que els omplien de contingut. Igualment, hi ha la sarcàstica escena del capell, o el cant típic de la Nit de Nadal, la Sibil·la, amb una impostació moresca, tot enfilat en una corda.

Tots aquests elements enriqueixen la proposta, emperò, al mateix temps, és a costa d’una pèrdua substancial del temps de ball.

 

Festival Palma/Dansa.- The Mountain, the Truth & the Paradise, Cia Mal Pelo, Intèrpret: Pep Ramis, Teatre Principal, 14 d’abril de 2018.

Anuncis
Publicat en Arts Escèniques, Dansa Contemporània, Fires i Festivals

PalmaDansa 2018, l’aposta per la producció endògena

Encara que l’obertura ja es va donar el divendres abans de Pasqua, és aquest cap de setmana quan comencen els espectacles i les activitats de bon de veres de PalmaDansa 2018. He de dir que el programa m’ha decebut lleument perquè per a mi aquest festival és l’oportunitat de veure dansa contemporània d’altres indrets de l’Estat, o fins i tot produccions internacionals. Enguany, els artistes forans convidats son minoria i s’ha apostat per produccions mallorquines. Marta Morna, l’actual responsable d’arts escèniques de l’Ajuntament de Palma, ha defensat l’aposta amb uns arguments prou respetables. Com ara, veure 20 anys després Tales of the body d’Andrea Cruz, membre d’Au Ments, o l’obra del ballarí especialitzat en contact-improvisació, Simon Malone; malgrat que aquesta tècnica la podrà aplicar a mitges perquè es tracta d’un solo; o també la fotògrafa artística i performer Diana Coca.

L’obertura del PalmaDansa 2018, la fa un artista molt apreciat per aquests indrets, el manacorí Pep Ramis, mitja part de la companyia Mal Pelo, guardonada amb el Premi Nacional de Dansa 2009. Hi presenta la darrera creació, el solo The mountain, the truth & the paradise que cerca ser un nou punt d’inflexió en la carrera d’un artista arribats els cinquanta. Continua llegint “PalmaDansa 2018, l’aposta per la producció endògena”

Publicat en Arts Escèniques, Dansa

Las Muchísimas, per molts anys

Després d’una llarga temporada de treball i d’unes setmanes mediàtiques i xarxeres, s’estrenva amb expectació Las Muchísimas al Teatre Principal, co-productor de la peça. Hi havia representants VIP al debut, encapçalats per la presidenta Armengol, el conseller insular de Cultura Miralles o la directora de l’Institut de la Dona Cursach. Elles dues hi varen tuitejar favorablement.

La coreógrafa Mariantònia Oliver s’ha endinsat en un món experimental amb intèrprets no professionals per aconseguir una obra artística. S’ha dit que pujaven desset dones avui jubilades sense formació en dansa. Tanmateix, hem de cercar almenys una excepció, Mona Belizán qui, malgrat que la seva evolució li hagi duit cap altres àmbits, sempre des del cos, té els arrels profunds en la dansa contemporània. Ho va demostar en el primer solo de l’obra. Els seus moviments no son fruit d’una espontaneïtat acompanyada.

Cal dir que la direcció ha fet bona feina. M’imagin Oliver treient el millor de cada una de les participants, deixant espai perquè cada una mostri la seva personalitat. A diferència de la major part de les coreografies, on la individualitat se sacrifica per mor del conjunt.

Emperò, ens hauríem de fer una pregunta, parlam de dansa o ens referim a expressió corporal? Ja sé que aquests mots estan passats de moda, també sé que no vàrem anar a veure una exhibició de virtuosisme. La qüestió queda en l’aire.

Per ventura, per minimitzar qualsevol mancança, Oliver s’envolta d’un excel·lent equip tècnic. L’espai sonor és creació de la recentment guardonada Joana Gomila. Podríem dir que la música és ecléctica, que ja ho he dit, però això té connotacions pejoratives, com ara, cercar agradar a tothom. La banda sonora aconsegueix conduir les dansaires, marcar les ruptures d’una dinàmica per encetar una de diferent, introduir alegria o una altra emoció. Les frases d’algunes d’aquestes dones, insertades en les melodies, estan plenes de contingut. No son una narració, sinó la descripció d’un estat impossible d’haver arribat sense l’experiència dels anys. Ja ho deia Oliver “A Las Muchísimas parlem d’allò que que m`he atrevit a fer. M’atraveixo a viure la felicitat que em pertoca per ser qui som. Sense haver de demostrar res a ningú”. Continua llegint “Las Muchísimas, per molts anys”

Publicat en Arts Escèniques, Dansa Contemporània

Mariantònia Oliver: “A Las Muchísimas no he volgut fer cap reivindicació, ni al feminisme ni a res, nosaltres som i ja està”

Mariantònia Oliver estrena aquest pròxim 26, per primer pic, a la Sala Gran del Teatre Principal. La coreografia Las Muchísimas, interpretada per 17 dones grans, ja jubilades, estarà en cartell dos dies. Tanmateix, per ajustar l’obra, hi haurà una imprescindible prestrena el pròxim divendres a l’Auditòrium de Sa Màniga. Queda la incògnita si Mariantònia Oliver hi actuarà. Al crèdits no figura com a intèrpret, emperò ho deixa en l’aire. “No ho puc dir”, es limita a contestar.

  • Cinc anys bons rodant amb Las Muchas i ara Las Muchísimas, ¿Quina evolució hi ha d’un espectacle a l’altre?

A Las Muchísimas, les dones son mes joves. Hi vaig posar una sèrie de condicions, demanava cossos hàbils, que es poguessin moure; tenir salut que fossin jubilades i no tenir condicionants familiars, nét o marit que cuidar.

M’he trobat amb un equip de gent del què estic aprenent, m’estan ensenyant.

El treball és molt peculiar perquè les dones ballen, no fan el paripé. Em sent orgullosa d’haver aconseguit que se sentin honestes. Fan el que poden i volen, es mostren tal com son. És molt potent. Per a mi no és un projecte social, és un projecte artístic. És gent que no té a veure amb el codi de la dansa, però ballen. No hi ha només el fet que siguin dones madures

A l’espectacle no reivindiquem res. A Las Muchas parlàvem de tot allò que elles no havien pogut aconseguir, d’allò que els hi estava prohibit, mal vist. Parlàvem de les dones que havien tingut la joventut a principis del 50.

En canvi, a Las Muchisimas parlem de coses oposades: allò que m’he atrevit a fer, m’atreveixo a viure la felicitat que em pertoca per ser qui som sense haver demostrar res a ningú. No has de sortir al carrer a defensar la teva imatge perquè no formes part del cànon de la publicitat. Nosaltres som i no som invisibles. A posta no he volgut fer cap referència a reivindicacions, a feminisme, a res. No ho necessitem. Nosaltres som i ja està. Continua llegint “Mariantònia Oliver: “A Las Muchísimas no he volgut fer cap reivindicació, ni al feminisme ni a res, nosaltres som i ja està””

Vibra, una fiesta de todos

Vibra de Brodas Bros es una inteligente mezcla de las diferentes disciplinas del hip hop, donde se alternan un acelerado locking con un lírico popping –imprescindible para recuperarse-, salpicados de algunos números de breakdance que, en ocasiones, se convierten en acrobacias. Particularmente destacable son las figuras que forman los cinco componentes entremezclados como un rompecabezas cuyo desenredo es igualmente divertido.

El diálogo que mantienen los bailarines con los músicos de Bricandeira es plástico y expresivo. Sin ese grupo de percusionistas y guitarristas el espectáculo no hubiera sido igual, no habría alcanzado la misma vivacidad.

Así mismo, la función mantuvo al público expectante y participativo. A menudo los intérpretes le animaban a llevar el ritmo con las palmadas.

Hubo broche final: un numeroso grupo de adolescentes de academia mallorquina tomo el escenario y se marcó con precisión un baile ad hoc.

 

Vibra, Brodas Bros, Teatre Principal, 10 de desembre de 2017.

Publicat en Arts Escèniques, Dansa-Percussió

Brodas bros, la dansa urbana que ens engrescarà

Aquest pròxim diumenge, dia 10, arriben a la Sala Gran del Teatre Principal els hip-hopers Brodas Bros. Sota l’etiqueta de “hip hop meditarrani”, aquesta companyia barcelonina amb onze anys d’existència -és la degana de la Ciutat Comtal- presenta una mélange de breakdance -la disciplina que utilitza el terra per valer-se de les mans, l’esquena o fins i tot el cap i fer-ne les acrobácies típiques-, popping -contraccions amb especial menció de les extremitats- i locking -aquí el ritme pot assolir una velocitat considerable-.

Els Brodas Bros son una mena de broders -Lluc, també director artístic, i Pol Fruitós- & sisters -Berta i Clara Pons-, als qui s’ha afegit el ballarí urbà Marc Carrizo.

Per a l’espectacle que ens ocupa, Vibra, s’han unit a Brincadeira, grup musical que en un principi estaba centrat en la percussió, emperò ara ha ampliat el seu registre i utilitza una considerable varietat instrumental.

Amdues formacions desenvolupen un vessant social, procurant formació als més joves que, a més, en ocasions especials, fan participar als seus espectacles.

No ho dubteu, per desxondir-se d’aquestes festes i fer la darrera espitjada cap a Nadal, la proposta de Brodas Bros, adient per a un ample ventall de públic, no us defraudarà, Aquí podeu comprar les entrades.

Mentrestant, gaudiu d’aquesta espipellada:

Publicat en Arts Escèniques, Dansa

Auguri de Ballet du Nord, una Via Làctia

Sopesant altres posibilitats, em vaig decantar viatjar a Barcelona el darrer cap de setmana de novembre perquè el Ballet du Nord actuava aquest dies al Mercat de les Flors. Em vaig deixar aconsellar per la ressenya de la crítica de dansa Carmen del Val, que destacava aquesta troupe entre la programació de la temporada 2017/18. A més, també va inclinar la balança que fos un elenc de 22 ballarins. A Mallorca, no sempre tenim l’oportunitat de veure companyies d’aquestes dimensions.

Així mateix, sempre és atractiu veure la feina d’un enfant terrible de la dansa, Olivier Dubois, que, després de treballar amb grans de la dansa (Jan Fabre o Sasha Waltz), va marxar a la zona esquerpa de Bienvenue chez les Ch’tis, al Pas de Calais.

Pel que fa a Auguri, la coreografia que es representa del 23 al 25 de novembre, Dubois finalitza la triologia, que s’ha convertit en quatrelogia, –Révolution (2009), Rouge (2011) i Tragédie (2012)-.

Ara, en el camp del moviment, Dubois utilitza la força explosiva. Quan el seu paradigma és un xut a porteria. Emperò, en aquest cas es tracta de córrer fins a l’extenuació a la recerca de la felicitat. Aquest galop dels dansaires omple l’escenari com una Via Làctia de la manera més inversemblant. Per ventura hem de seguir el consell de Clàudia Rius per observar l’obra, fer-ho “de la mateixa manera com mirem els estols d’ocells o els eixams d’abelles”. Tanmateix, ho veurem sense líders, cabdills o reines… En unes altres paraules sense solistes ni primers ballaranins ni estrelles. Baldament es tracti d’una formació ja de gran format.

Només una aprensió, és cert que m’hi trobaré amb una concepció del moviment vertederament original, malgrat serà en detriment de la versatilitat de la dansa per centrar-se en l’atletisme. Això sí, amb bones dosis artístiques.