Danse la danse, después del Ballet de la Opera de París y Pina, ahora la CND y Nacho Duato

El próximo viernes 19 de abril, se estrena Danse la danse en el Cine Ciutat de Palma de Mallorca. Un documental que narra la despedida del bailarín y coreógrafo Nacho Duato de la que fue su compañía durante 20 años , la Compañía Nacional de Danza, CND. El adiós tiene lugar en un escenario grandilocuente, el Teatro del Bolshoi. Y por el tráiler se adivinan las lagrimas que causan cualquier separación.

En cualquier caso, la realización del director galo Alain Deymier promete deleitar a los aficianados a la danza, a los seguidores del documental en su variante temática de las artes, a la vez de ilustrarnos sobre la controvertida figura de Nacho Duato que pese a quien le pese es un maestro en el arte de crear coreografías.

No puedo dejar de establecer paralelismos con el documental “La danza” del estadounidense Frederick Wiseman acerca del Ballet de la Ópera de Paris. Por cierto pudimos disfrutar de escenas de los ensayos de José Carlos Martínez, hoy director de la CND. Sí habrá una diferencia fundamental, Wiseman se mete en las entrañas del Palais Garnier y sus aledaños para enseñar como se lleva a cabo la producción de 7 ballets. En cambio, la CND se despide entre emociones de su gran mentor.

 

Tango Chocolate Hamburg aconsegueix trascendir el folklore i el ball de saló

Un dels balls folklòrics que major acceptació mundial té és, sans dubte, el tango. A més, els seus professionals l’han sabut dotar de categoria suficient per pujar-lo a un escenari i no relegar-lo al saĺó de ball. No és estrany, doncs, que Tango Chocolate Hamburg format per una parella argentina, tengui seu en aquesta ciutat alemanya i d’allà assisteixi a festivals i xous d’aquesta tècnica a diversos indrets del món.

En aquests anys de programació minsa, en el Teatre Xesc Forteza, a la segona meitat de març, va actuar aquesta  formació acompanyada pel duet Blanco-Cortès de piano a quatre mans. Francesc Blanco i M. Victòria Cortès ja compten amb una llarga trajectòria i també han acompanyat orquestres a diverses ciutats europees. Cal dir que la seva execució musical fou correcte i encertada.

Els dos pianistes, a estones junts, a estones sols, interpretaren un total de catorze temes. En quasevol cas, el que sí enyorarem va ser que Verónica Villarroel i Marcelo Soria, així es diuen els dos ballarins, no sovintejassin més l’escenari. Sóm conscients que finalitzaven les peces amb l’alenar alterat, que necessitaven un temps per al canvi de vestuari i Villarroel també de pentinat. Malgrat tot, enyorarem l’expressivitat, la manifestació intensa del sentiment i la passió tan característica del tango argentí. I tot trempat amb una mica d’acrobàcies.

Per altra banda, entre pedagogia i solo, va ser el ball gaucho que es marcà Marcelo Soria. Va venir precedit d’una xerrada en la què parlà del vestit típic del camparol argentí, un ponxo, que per estranyesa de la nostra mirada se’l posà a mode de calçons i ne’ns explicà que l’evolució havia dut a que portassin randetes. Els arrels d’aquesta dansa s’endinsen en el flamenc, ens va comentar. No ens quedà cap dubte al veure’l moure’s en aquella sort de zapateado.

 

Repertori:

Verónica Villarroel i Marcelo Soria – ball

Duet Blanco-Cortès – piano a quatre mans

Espai: Teatre Xesc Forteza